18 de mayo de 2012

CRONICA LLIGA 2 JORNADA 14 - NASTIC DE PLASTIC vs AC MURO

2 comentarios:
CRONICA PER URI
L’horari infantil i el clima primaveral transmetien una sensació molt agradable el dijous al vespre i potser per això el Nastic va sortir al camp animat i convençut que, malgrat estar separats per molts punts de l’AC Muro, podia ser una tarda de sorpreses.
Amb un equip més “autèntic” del que últimament es veu als escolapis (només un reforç extern, la resta plantilla oficial i retorn del cescu a la banqueta i vestit de curt) i tornant al vell i gairebé oblidat 2-3-1, el nastic va saltar al camp dominant i controlant.
Pressió a dalt, sortida fluida des de darrera i bona organització van ser les claus perquè el nastic controlés la primera part.
Van ser 25 minuts molt ofensius, amb arribades constants, bones parets a les bandes que obrien els carrils laterals i bàsicament la sensació general que el partit seria del nastic. L’AC Muro, fruit de la bona pressió verdeta, només s’aproximava amb xuts llargs que la defensa desarticulava sense perill per a la porteria del Pau, un porter que va estar gairebé desaparegut en la primera part, no perquè no fes bé la seva feina, sinó perquè quasi no en va tenir, cosa a la que, tot sigui dit, no està massa acostumat.
Cap al minut 15, en una més de les moltes internades per la banda dreta, el Rudie va centrar al punt de penal on el Marc, molt atent, va controlar i xutar ras i a prop del pal marcant el que seria el primer i únic gol de la primera part.
Els darrers 10 minuts van seguir el mateix esquema, amb control del nastic i poc perill per al Pau, però potser caldria dir que als de verd els va faltar xutar i rematar la feina perquè semblava que els jugadors de l’equip rival es començaven a posar nerviosos i, segurament, un segon gol abans del descans hauria decidit el partit.


A la mitja part es respiraven bones sensacions i el nastic estava convençut que, si es mantenia l’estil i l’actitud, aquest partit podia caure de la banda correcta.

Però desgraciadament el Nastic ha demostrat massa vegades ser un equip de primeres parts i al començament de la segona semblava que tornaria a passar el de sempre.
Els de verd seguien igual, mateix esquema i mateixes idees però, ja sigui perquè l’AC Muro va començar a pressionar la sortida de la pilota més amunt o ja sigui pel cansament, el cas és que aquesta segona part estava molt més igualada que la primera.
La sensació era que el nastic perdia una mica de possessió i que es jugava més estona a camp propi que a camp contrari…
Per primera vegada l’AC Muro arribava a l’àrea amb cert perill, el nastic havia de treballar en defensa i el Pau havia de començar a sortir.
 La conseqüència d’això va ser que el nastic va enretirar les posicions i va perdre sortida de pilota i així era més fácil per als jugadors rivals apropar-se a les posicions de xut que podien inquietar el Pau. Cap al minut 5 de la segona, en una jugada força afortunada, un jugador de l’AC Muro va entrar per la banda dreta i va creuar un xut perfecte al pal llarg que ni el peu del Marc ni la mà del porter van poder aturar. 1-1, el nastic que començava a desinflar-se i els més pessimistes es temien el pitjor, temor que es va confirmar pocs minuts després quan, en una errada defensiva en la que l’Uri i el Guillem no es van entendre, un jugador rival es quedava sol davant del Pau i el batia a boca de canó sense que aquest hi pogués fer res.
Una altra vegada semblava que el nastic s’enfonsava a la segona meitat, una altra vegada el partit era massa llarg, una altra vegada tota la bona feina feta quedava en no res…
Una altra vegada? No!!! Aquesta vegada no!!! Aquesta vegada el nastic no volia resignar-se i va decidir que si s’havia de caure seria amb les botes posades i matant!!!
 L’Equip es va aixecar, va apretar les dents i va decidir tornar a fer el que tant bé li havia anat a la primera part: atacar!!! Així el nastic va tornar a trepitjar el camp de l’AC Muro, va tornar a triangular, a buscar les bandes i a fer parets i el partit va fer un gir de 180º.
Les arribades eren constants, les recuperacions rapides i, si bé es van haver d’assumir alguns riscos defensius no aptes per a cardíacs (que el Pau i els centrals van solucionar sempre perfectament) el cas és que el partit tornava a tenir un color més aviat verdós.
Malgrat tot el perill no va venir de les jugades trenades, sinó de les jugades a pilota parada i és que l’equip rival, davant l’ofensiva nastiquera, va haver de recorrer a les faltes i va haver de cedir uns quants corners per poder mantenir el resultat.
Finalment, cap al minut 15 de la segona part una falta xutada per l’Uri al pal llarg i que el Marc va amagar amb tocar per despistar el porter rival va acabar al fons de la xarxa, reestablint la igualada i donant ales a uns jugadors que, ara sí, crèien en el miracle de la remontada.
Els darrers 10 minuts el partit es va tornar boig, les tpactiques es van trencar i es va passar de jugar al mig del camp a jugar a les àrees.
Els dos equips buscaven com a bojos el gol de la victòria amb contratacs constants, si bé va ser el nastic el que més a prop va estar de marcar el tercer.
El Pau va haver de treure un xut molt perillós amb els peus, és cert, però això no és res comparat amb el ball d’ocasions que hi va haver a la porteria de l’AC Muro i que hauria pogut deixar un 4-2 al marcador tranquilament.
 Però quan la pilota no vol entrar no vol entrar i dijous estaà clar que no volia, malgrat la desesperació de tots els jugadors del nastic i, especialment, del Carlos, que va acabar llançant la samarreta i sortint del camp molt enfadat després de tenir molt mala sort en una altra ocasió claríssima.
Quan quedaven 2 minuts, el gran capità Cescu va decidir que ja estava bé de tanta bogeria i que, malgrat haver merescut guanyar, un empat contra els segons no era un mal resultat pel nàstic i va decidir entrar al camp per posar ordre.
 A la primera jugada va segar un jugador rival amb contundencia deixant clar que no es permetrien tonteries ni frivolitats i, només aixecar-se del terra li va dir a l’arbitre que anés mirant el rellotge i pitant el final.
L’arbitre es va voler fer el dur i va fer veure que allargava una mica, però al cap de res va pitar i va mostrar el camí cap als vestuaris. Final, 2-2 i, malgrat l’empat, sensació de victòria gràcies al bon joc, a la remuntada i a haver plantat cara als segons de la lliga.
Al Nastic de plastic no se li poden criticar aquesta vegada ni l’actitud, ni l’ambició ni l’entrega, potser l’única cosa que es pot dir és que segueix amb la mala dinàmica habitual de no xutar fins a trobar-se gairebé sobre la línia de gol i això, especialment en partits com el de dijous en els que el Rival tenia un porter de circumstàncies, pot ser la diferència entre guanyar o no guanyar.
Potser l’equip aprofiti la jornada de descans de la setmana vinent per treballar aquest aspecte.

ENTRADES