No és un adéu, és un fins aviat…Em miro el blog… no em veig amb cor d’escriure-hi el meu adéu... el meu fins aviat..
Passo amb cotxe per la sortida 7 de la ronda de dalt i no em crec que no torni a trepitjar la gesta més pia…
Miro un partit de futbol per la tele i les llàgrimes m’enterboleixen els ulls, perquè ja no tornaré a trencar cames a l’eix de la defensa…
Obro l’aixeta de la dutxa, agafo el sabó, la tovallola, i m’adono que no us tornaré a veure en tot el vostre esplendor…
Diuen que, a la vida, els canvis són necessaris.
-Perquè no sigui monòtona –afirmen uns.
-Perquè tot vagi millor- asseveren altres.
El cas és que sovint has de sacrificar alguna cos per un passet endavant. I aquesta vegada –i a causa d’un horari mig nocturn, mig after-hour, que dic jo- li ha tocat al futbol, al meu nàstic.
M’en vaig amb el cor encongit, sí, però me’n vaig tranquil, perquè sé que deixo l’equip en bones mans, perquè entenc que ho donat tot per aquest nàstic, que he suat amb orgullo la nostra samarreta. Ja sigui groga o verda, ja porti el 5 o l’11, ja marqui gols de cap o provoqui penals i faltes…
Costarà, perquè els records són imborrables, perquè sou collonuts, dins i fora del camp. Però jo confio que la feina, la salut i les lesions em permetran tornar a calçar les botes i a compartir derrotes, empagts i alguna victòria amb vosaltres.
Res, que visca el Nàstic. Sempre.
Una abraçada.
Roco
Passo amb cotxe per la sortida 7 de la ronda de dalt i no em crec que no torni a trepitjar la gesta més pia…
Miro un partit de futbol per la tele i les llàgrimes m’enterboleixen els ulls, perquè ja no tornaré a trencar cames a l’eix de la defensa…
Obro l’aixeta de la dutxa, agafo el sabó, la tovallola, i m’adono que no us tornaré a veure en tot el vostre esplendor…
Diuen que, a la vida, els canvis són necessaris.
-Perquè no sigui monòtona –afirmen uns.
-Perquè tot vagi millor- asseveren altres.
El cas és que sovint has de sacrificar alguna cos per un passet endavant. I aquesta vegada –i a causa d’un horari mig nocturn, mig after-hour, que dic jo- li ha tocat al futbol, al meu nàstic.
M’en vaig amb el cor encongit, sí, però me’n vaig tranquil, perquè sé que deixo l’equip en bones mans, perquè entenc que ho donat tot per aquest nàstic, que he suat amb orgullo la nostra samarreta. Ja sigui groga o verda, ja porti el 5 o l’11, ja marqui gols de cap o provoqui penals i faltes…
Costarà, perquè els records són imborrables, perquè sou collonuts, dins i fora del camp. Però jo confio que la feina, la salut i les lesions em permetran tornar a calçar les botes i a compartir derrotes, empagts i alguna victòria amb vosaltres.
Res, que visca el Nàstic. Sempre.
Una abraçada.
Roco